El relleu de la Península Ibèrica
El marc natural és inseparable de la historia d'un poble i una part important de l’espai, tal com l’hem definit en les unitats introductòries. L’Estat espanyol és un territori molt ric en contrastos, derivats de la història geològica i de l’acció de la societat al llarg del temps, que n'han alterat i restablert l’equilibri natural. El marc físic espanyol resulta, a grans trets, poc favorable i planteja obstacles seriosos des del punt de vista del desenvolupament econòmic i del benestar social. Això es posa de manifest en el fet que, malgrat que l’Estat espanyol representa el 15,6 % de la superfície de la Unió Europea, solament hi aporta el 10,7 % de la població i el 6,9 % del PIB.La complexa orografia i l’accidentat relleu espanyol representen barreres que van obstaculitzar al llarg de la història la formació d'un mercat únic i d'una integració més gran dels pobles d'Espanya, ja que van dificultar les comunicacions i van reduir les possibilitats de conreu i la productivitat.
1.- LA CONFIGURACIÓ DEL RELLEU ESPANYOL
El relleu de l’Estat espanyol, 505.990 km2, es caracteritza per forts contrastos d'altitud, amb muntanyes que superen els 3.000 m, que alternen amb serralades o massissos d’altituds mitjanes, i les unes i els altres amb depressions planes d'extensió moderada. Malgrat la diversitat i la complexitat del relleu espanyol, s'hi poden diferenciar tres trets essencials: la forma massissa, escassament retallada, del contorn costaner, sense entrants ni sortints profunds; l’elevada altitud mitjana, només superada a Europa per Suïssa, i la disposició perifèrica dels relleus més destacats.L’arxipèlag balear i el canari en constitueixen una excepció. El primer es pot considerar una prolongació del relleu peninsular. El segon, en canvi, té un relleu del tot diferent: es tracta d’illes d’origen volcànic; les orientals són planes i les occidentals, extraordinàriament muntanyoses.
1.1 La forma massissa
La forma del contorn peninsular va ser comparada antigament per Estrabó amb una pell de brau estesa, perquè considerava que tenia una certa semblança amb el contorn més o menys trapezoïdal de la península Ibèrica a causa dels amplis arcs o ovals que dibuixen algunes de les seves costes, especialment les del litoral mediterrani.La manca d’entallaments profunds a la costa dificulta la penetració de les influències marines i, en conseqüència, del poder temperant del mar, l’acció del qual es veu detinguda, a més a més, pels elevats relleus perifèrics i limitada a una estreta franja costanera. Això explica el caràcter continental del clima a la zona interior de l’Estat espanyol, amb fortes oscil·lacions tèrmiques entre l’estiu i l’hivern i també amb precipitacions escasses.
El litoral espanyol presenta, tanmateix, trets ben diferenciats:
• La costa cantábrica. Corre paral·lela a la serralada que té el mateix nom, és rocosa, amb penya-segats abundants i hi apareixen petits ports naturals. En aquesta costa es troben els caps de Machichaco i Peñas, la ria de Bilbao i la badia de Santander.
• La costa gallega. És rocosa i hi sobresurten els caps d'Ortegal, Toriñana i Finisterre. També hi trobem les ries de Ferrol, la Corunya, Muros, Noia, Arousa, Pontevedra i Vigo.
• La costa atlàntica meridional. S’estén des de la desembocadura del Guadiana fins a l’estret de Gibraltar. És en la major part arenosa, sobretot entre Ayamonte i el cap de Trafalgar. L’estret de Gibraltar separa la península Ibèrica de l’Àfrica, té una amplada mínima de 13 km i s'hi troben la badia d’Algesires i el penyal de Gibraltar.
• La costa mediterrània. Presenta una sèrie de petits arcs o ovals els extrems dels quals són caps rocosos que tanquen badies amples i molt boniques. Cal diferenciar, d’una banda, la costa meridional, que va des de Gibraltar fins al cap de Palos, i en la qual destaquen els caps de Gata i Palos, i les badies i els ports de Màlaga i Almeria; i de l'altra, la costa llevantina, que s’estén des del cap de Palos fins al de Creus i en la qual sobresurten els caps de la Nau, Sant Antoni i Creus, els golfs de València i Roses, el delta de l’Ebre, l’albufera de València i el mar Menor, a Múrcia. En aquest litoral s’alternen costes altes i rocoses amb costes baixes i arenoses.
1) A quins obstacles s'enfronta la península per causa del seu relleu?
2) Quin són els orígens de les illes Balears i Canàries?
3) Quines són les diferències de les costes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada